Llegenda 2

A la vora de l’ermita de la Salut, fa molts i molts anys, hi havia una pedra de color blanc molt estimada no només pels santfeliuencs i santfeliuenques, sinó també pels habitants dels pobles del voltant. I què podien voler, d’una trista pedra?.
La tradició deia (i la realitat els ho confirmava) que tenia propietats màgiques. I per què era màgica? Doncs perquè creien que era la pedra on la Mare de Déu, en un dels seus viatges per la terra, s’havia aparegut, s’hi havia assegut i hi havia reposat; fins i tot es deia que, si paraves bé l’orella, es podia sentir com parlaven la Mare de Déu o els àngels. Per això era habitual que les persones que volien aconseguir algun favor de Maria, el que feien era llençar palets de riu sobre la pedra que tenia aquestes característiques: si la pedreta es quedava enganxada (cosa que era molt difícil) volia dir que el desig que s’havia demanat s’acompliria.... ja podeu imaginar-vos les cues de devots que cercaven poder rebre la resposta a la seva pregària!
Una de les demandes més habituals era la dels matrimonis que demanaven de tenir fills, i molts cops els era concedida aquesta gràcia. Ja us podeu imaginar la sorpresa que va tenir una família que tenia molts fills quan de cop i volta, després d’haver fet una visita a l’ermita, la dona –que ja era bastant gran- va quedar-se embarassada, i va tenir no un fill ni dos, sinó tres!. Era una càrrega molt feixuga!. Quan el marit se’n va assabentar, es va enfadar moltíssim, perquè eren tres boques més a alimentar. Enrabiat, va començar a donar cops de mall a la pedra que havia causat aquest miracle i que tants entrebancs li havia causat a ell i a la seva família. I no només va esmicolar la pedra, sinó que es va dedicar a escampar per tota la muntanya i les rodalies de l’ermita els trossos d’aquesta pedra blanca.
I diuen que a partir de llavors, van aparèixer per la tota la zona de l’ermita i els seus voltants unes pedretes de colors molt bonics i brillants, i molta gent es dedicava a recollir-les per tal de fer-ne una ofrena a la Mare de Jesús i demanar la seva intercessió o agrair-li els favors que havien rebut.
Malgrat la mala fe de l’home, la pedra que havia quedat destruïda va continuar mantenint la seva força i les seves propietats, de manera que la presència amorosa de Maria es va continuar mantenint –i es manté encara avui- a l’ermita de la Salut de Sant Feliu i a totes les terres que l’envolten.